Educació oberta... una redundància necessària?

Navegant pel nostre espai de reflexió, on compartim aprenentatges, un podrà contemplar escrits que, indubtablement, generaran algun tipus de pensament. Això és així a causa de la ubiqüitat del coneixement, fonamental en l’era digital. Seguint pel mateix camí, si anteriorment parlàvem dels canvis en la figura del docent i l’educació, ara toca parlar d’un dels majors canvis educatius: l’obertura de l’educació.

Quan parlem d’obertura existeix certa indefinició, però, seguint a Cronin (2017), podem diferenciar quatre interpretacions: obertura respecte a admissió, obertura respecte a gratuïtat, obertura respecte a recursos educatius (capacitat de modificar i emprar informació i materials de manera personalitzada ‒obrir com a lliure-) i obertura respecte a pràctiques educatives, un enfocament on alumnes i docents comparteixen processos de creació de coneixement.

L’educació oberta, com indica Couros(2013), va més enllà dels codis i continguts oberts, del lliure accés. Constitueix una mena de principi que defensa el dret a ser educats, a aprendre. Parlem de facilitar l’enfocament més social i col·laboratiu de l’aprenentatge (fonamental si l’aprenentatge és condició necessària per viure), del coneixement com a ben públic. Davant d’aquesta idea, podríem preguntar-nos, no és l’educació un procés on compartim coneixement constantment? Si, com indica Cronin (2017), l’obertura és inherent a l’educació, no parlaríem d’una redundància?

Potser són qüestions sense resposta que els educadors han de fer-se per construir la seva identitat professional, però és indubtable que les pràctiques, cada vegada més, ens porten a compartir recursos oberts, a l’intercanvi i participació en xarxa, aprofitant les oportunitats que brinden les tecnologies participatives. Ara bé, podem utilitzar els continguts i recursos de qualsevol manera?

Existeix un extens i profund debat sobre l’ús que fem dels recursos que trobem a la xarxa. Aquí és on entren en joc les 5Rs de Wiley (2014) i on cal tenir clares les eines per gestionar els drets d’autoria.

Unes eines interessants són les “Creative Commons”, llicencies que permeten a terceres persones utilitzar el treball d’una persona que, prèviament, ha autoritzat el seu ús. Utilitzant-lo, la persona ha d’acceptar la llicència d’ús (existeixen sis diferents), essent condició essencial citar a l’autor. Ara bé, existeix un extens debat darrere de les CC que gira entorn de la qüestió econòmica: l’ús de les CC no genera ingressos (anteposa el reconeixement). Aquest debat, al final, apareix com una qüestió de prioritats (interessos econòmics o contribuir al saber general), encara que el tema és més difús i enrevessat (no és el mateix lucrar-se per una obra d’art o cultura quan és l’únic sustento, que tractar de lucrar-se pel resultat d’una feina per la qual ja estàs assalariat). Tot i existir casos on usuaris s’han lucrat a través del treball d’autors, el potencial de les CC rau en la promoció d’una cultura lliure, essent profitós per tothom, ja que amb la difusió es contribueix a l’enriquiment cultural i a l’expansió del coneixement.

Per tot això, com creiem en la idea d’educació sense barreres i en la contribució a l’enriquiment cultural i a l’intercanvi (a partir del qual tots guanyem) nosaltres hem optat per obrir els escrits a tothom amb l’etiqueta CC BY (Atribució 4.0 Internacional), ja que prioritzem la difusió i volem invitar a tothom a reflexionar amb nosaltres.




Bibliografia

- Couros, A. (2013). Visualizando la enseñanza abierta. En L. Castañeda y J. Adell (Eds.), Entornos Personales de Aprendizaje: Claves para el ecosistema educativo en red (pp. 179-183). Alcoy: Marfil.

- Cronin, C. (2017).  Openness and Praxis: Exploring the Use of Open Educational Practices in Higher Education. IRRODL, 18(5). Recuperat de http://www.irrodl.org/index.php/irrodl/article/view/3096/4301

- Wiley, D. (2014). The access compromise and the fifth R. Iterating toward openness. Retrieved 18th April 2015 fromhttp://opencontent.org/blog/archives/3221